Per Bernat Mallén
Arran de la intervenció d’Anna Erra el passat dimecres al Parlament, demanant que la tria lingüística no depengui de la fisonomia de l’interlocutor, és a dir, que ens mantinguem sempre en català, s’ha posat de relleu la importància de defensar la llengua a cada trinxera, car en són molts els seus il·lusos enterradors, que diria Francesc Pujols. A la FNEC hi hem estat sempre a la trinxera de la defensa de la llengua, de vegades sols, de vegades (massa sovint) fins i tot contra “els nostres”.
Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població del 2018, un 94,4% dels qui habiten a Catalunya[1] afirma entendre el català i un 81,2% diu ser capaç parlar-lo. Certament, afirmar entendre’l no és el mateix que entendre’l però les dades de coneixement no justifiquen el que mostra la següent taula.
És rellevant destacar que la gent que va ser educada durant el franquisme presenta xifres de fidelitat lingüística més altes. En la mateixa pregunta, l’any 2003, malgrat la fidelitat lingüística era igualment baixa, era significativament més alta. El problema, doncs, s’ha agreujat amb el temps, probablement fruit de l’onada migratòria de fora l’Estat.
Aquestes dades, però, no mostren la casuística més comuna, que és la d’adreçar-se directament en castellà al que és aparentment estranger.
Com ja s’ha dit, renunciar a la nostra llengua en funció de l’aspecte de l’interlocutor és una mostra de racisme i classisme inconscient, i no hi ha res més republicà que tractar a tothom per igual. Malgrat que això pugui ser prou evident, la pregunta que ens fem és: es tracta d’un problema de conscienciació lingüística?
Aquí és on aquest article vol posar èmfasi. Passa sovint estar amb militants amb consciència nacional que anant a un bar o un supermercat canviïn la llengua sense ni tan sols adonar-se’n. Evidentment, quan algú li ho retreu ell/a no ho nega i se’n lamenta, però això demostra que la consciència lingüística/nacional no és suficient.
El professor de la Universitat de València Ferran Suay que ha estudiat els mecanismes psicològics de subordinació lingüística, posa com a exemple les bosses de plàstic: avui en dia la gent té cura de reduir-ne l’ús al màxim mentre que fa 15 anys se n’utilitzaven per a cada compra. Que el plàstic era contaminant ja se sabia en el seu moment, però el que ha canviat és la conscienciació que els nostres actes tenen un impacte directe.
En aquest sentit, és molt recomanable seguir la campanya “No em canviïs de llengua”, promoguda precisament per aquells catalans d’origen estranger que veuen com constantment els seus propis compatriotes els neguen pertànyer a la seva comunitat lingüística parlant-los en castellà.
A més a més, la Plataforma per la Llengua ha publicat una guia sobre com actuar lingüísticament en diverses situacions que també pot ser útil pels que, malgrat estar conscienciats, no saben com actuar davant de situacions on l’interlocutor no respon en català.
La llengua catalana té molts fronts oberts. Alguns que semblaven guanyats, com mantenir el català com a llengua de prestigi, comencen a perillar a causa de l’expulsió progressiva del català de la universitat. En d’altres, com la integració dels nouvinguts a la nostra comunitat lingüística, ja fa temps que les alarmes no paren de sonar.
La societat catalana ha optat per un model demogràfic de baixa natalitat suplerta per grans fluxos migratoris. En aquest escenari, o fem del català una llengua imprescindible pels nouvinguts (no prescindint-ne nosaltres a la mínima de canvi), o la meva generació haurà de parlar als nets en una altra llengua.
Bernat Mallén Alberdi – expresident de la FNEC
[1]Catalunya sota domini espanyola
