Per Pau M. Duran
Sovint, quan es parla de política universitària, surten a la llum un gran nombre de temes, tots ells importants i necessaris per al bon funcionament de la universitat, però cada vegada més es tendeix a arraconar un dels punts essencials del pensament acadèmic; el foment de la cultura.
Un dels nostres objectius, sens dubte, ha de ser que la universitat esdevingui un espai de reflexió i enriquiment cultural estretament relacionat amb el bon aprenentatge. Per què? Doncs precisament perquè la universitat és l’espai on s’instrueix el jovent que en un futur heretarà les regnes del nostre país. És crucial que aquest jovent tingui un fort bagatge cultural, no només pels beneficis intel·lectuals que en puguin obtenir, sinó perquè una societat cultivada és menys manipulable i és més conscient de quins són els seus objectius.
Històricament, la defensa de la cultura sempre ha estat estretament lligada a la ideologia nacionalista, perquè aquells que en un inici van començar a lluitar per les aspiracions nacionals de Catalunya van tenir clar que la futura nació catalana havia de tenir una població enriquida culturalment per poder arribar al nivell que en altres temps la nostra terra havia tingut. Si donem un cop d’ull a la història recent del nostre país, veurem que el ressorgiment cultural de Catalunya s’inicia després de 150 anys de decadència, a mitjans del segle XIX, en el que avui coneixem com a Renaixença, de la mà dels intel·lectuals catalans que, partint de les idees nacionalistes europees derivades del Romanticisme, decideixen recuperar la llengua i la cultura catalana del pou de l’oblit, mirant al passat i pensant en el futur.
D’aquesta manera, al llarg de la segona meitat del segle XIX, tornen a aparèixer publicacions en català i la nostra llengua torna a posicionar-se com a llengua de cultura. De fet, cal que donem gràcies a figures com la de Francesc Flos, que veient l’alta taxa d’analfabetisme a Catalunya a principis del segle XX (55%) va decidir crear un nou model pedagògic accessible a tota la població, basat en l’estudi de la llengua catalana i de la història del nostre país; o en la de Prat de la Riba, que al llarg del seu mandat com a president de la Mancomunitat de Catalunya va impulsar una extensa xarxa de biblioteques per tot el territori i va crear institucions com l’Institut d’Estudis Catalans per normativitzar i perfeccionar la llengua i per fer que Catalunya estigués al nivell cultural i social de la resta de nacions europees.
És evident que el foment de la cultura no hauria de ser només un objectiu de política universitària atès que tota la societat hauria de treballar-hi, però el nostre marc d’actuació es basa principalment en la defensa d’un bon model universitari i per tant la nostra tasca es redueix a l’àmbit universitari encara que, com ja hem dit abans, això també influeix de manera directa en l’àmbit social.
No volem dir que actualment no es facin activitats culturals a la universitat. Precisament, la nostra proposta consisteix que aquestes vagin en augment amb l’ajuda de les associacions i els espais de debat interuniversitaris.
Les diverses associacions culturals de la universitat, com el cor, l’orquestra, o el grup de teatre, no haurien de veure la seva activitat reduïda només a moments puntuals de l’any. La seva presència hauria de ser habitual en diversos esdeveniments al llarg del curs dins d’una programació cultural estable, i s’hauria de fomentar obertament la participació de l’alumnat en elles.
S’hauria de potenciar molt més la participació de l’alumnat en conferències, seminaris i activitats formatives extracurriculars per millorar i enfortir els seus coneixements, així com espais de debat on els alumnes i les persones que hi estiguessin interessades poguessin opinar i reflexionar en grup sobre allò que estan aprenent. La universitat hauria de tenir mecanismes per premiar la participació en aquestes sessions formatives com per exemple l’obtenció d’un nombre determinat de crèdits per aquells alumnes que hi participin. També seria bo que els canals oficials de les universitats servissin per fer ressò de les diverses activitats programades per així poder arribar a un nombre més gran de persones.
Cal remarcar que la universitat s’hauria d’involucrar més en relació amb la difusió de la cultura catalana. Sovint, es tendeix a fer èmfasi en la cultura europea, oblidant que el nostre país ha estat i és un dels focus europeus de creació cultural.
En relació al punt anterior, els segells editorials propis de les universitats haurien de començar a editar i publicar obres d’autors catalans, tant d’actuals com clàssics, per aconseguir que totes aquelles persones de l’entorn universitari que vulguin llegir literatura catalana puguin fer-ho amb facilitat. Si agafem com a exemple la Universitat Pompeu Fabra podem veure que en col·laboració amb l’editorial Destino i en el marc d’una col·lecció de llibres de literatura universal anomenada Biblioteca Pompeu Fabra, dels setze llibres que conformen el total de la col·lecció no hi ha cap autor català o de parla catalana. Amb això se’ns vol fer entendre que la literatura catalana no té cabuda dins la literatura universal? O bé que no hi ha autors de casa nostra que es puguin comparar amb grans noms com els de Shakespeare, Dostoievski o Molière?
